Trendsdencies

DESIGUALTATS I: L’ASCENSOR SOCIAL AVARIAT

Publicat el 20 de abril del 2017
“La  globalització exigeix una correcció de  rumb i la desigualtat (que genera la globalització) constitueix actualment un dels majors desafiaments per a la nostra economia i per a les nostres democràcies. La desigualtat genera una profunda sensació d’injustícia”. Barack Obama, discurs de comiat a Atenes.

La constatació que als treballadors dels països desenvolupats no els arriben els beneficis de la incipient recuperació econòmica ha encès un intens debat sobre les desigualtats i les seves causes. Fins i tot “l’insensible“ FMI ha començat, recentment,  a preocupar-se d’aquesta qüestió.

La millor síntesi sobre el creixent descontentament de les classes mitjanes als països desenvolupats l’ha feta recentment Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI):

“Atesa l’absència de confiança, de treball i el desencant sobre el futur, combinada amb un creixement més baix, una major desigualtat i molta més transparència, tenim els ingredients perfectes per una crisi de les classes mitjanes als països avançats”.

D’aquesta frase cal destacar, en primer lloc, que la crisi de la que parla està afectant principalment, a les classes mitjanes dels països avançats.

En segon lloc, la Sra. Lagarde va obviar mencionar les causes d’aquest fenomen, potser per evitar posar en evidència el paper actiu de l’organisme -que ella mateixa dirigeix- com a coadjuvant d’aquesta situació:

– globalització (de la que ja em vaig ocupar en els meus posts del passat 6 i 16 de desembre).

– polítiques rigoroses d’ajustament fiscal per combatre la crisi, i

– desenvolupament tecnològic (comentat en els meus posts dels passats 4 i 12 de gener).

És molt difícil separar l’impacte d’aquestes tres causes sobre la pèrdua de benestar de les classes baixes i mitjanes en els últims anys.

En relació a la globalització només afegir als posts abans indicats i seguint a l’economista Ernest Llarch, que als anys setanta els països de l’OCDE generaven el 80% del PIB mundial mentre que es preveu que al 2030 aquest percentatge s’haurà reduït al 43%. És evident que el desequilibri existent, desfavorable als països menys desenvolupats, no podia mantenir-se eternament i que, malgrat que aquest fet ens fou ocultat, per manca de valor, pels dirigents dels països avançats, la resta del món té dret a un benestar semblant al d’aquests darrers.

Quan durant el seu comiat Obama va manifestar que la globalització exigeix una correcció de rumb, era conscient, igual que ho són els més crítics contra aquest fenomen, que avui en dia un tancament de fronteres ens portaria a una recessió mundial d’efectes imprevisibles. En resum, la globalització és irreversible, fet que no significa que no sigui possible una globalització diferent.

Seguint amb l’al·locució de la jerarca mundial, ens queda comentar altres tres aspectes importants, sempre en relació als països avançats:

1. La transparència
Alguns autors (Moisés Nahum, entre d’altres), opinen que sempre han existit desigualtats però que en els últims anys han adquirit una gran visibilitat, degut a l’aparició de persones que han esdevingut multimilionàries de manera escandalosa gràcies a les noves tecnologies i degut a una major transparència comunicativa derivada de les noves tecnologies de la informació.

2. Major desigualtat
Gairebé ningú dubte que si contemplem el problema de manera global, el nivell de vida mitjà de la humanitat ha millorat, encara que les diferències hagin augmentat dins molts països, principalment en els més desenvolupats. En moltes àrees d’Àsia s’ha produït un transvasament milionari de gent del camp, on vivien miserablement, a les ciutats on han trobat una feina més digna, pel que es podria dir que, a nivell mundial, amb la globalització hi ha més desigualtats però menys pobres (González Casanovas).

Les desigualtats socials s’han produït durant tota la història de la humanitat. Potser des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi econòmica dels anys setanta del segle passat es va produir un parèntesi on l’ascens de les rendes del treball en relació al PIB i el desenvolupament de l’estat del benestar varen evitar el continu creixement de les diferències.

La crisi indicada i la posterior entrada en escena d’un agressiu neoliberalisme de la mà de Margaret Thatcher i Ronald Reagan van conduir a una disminució de l’intervencionisme de l’estat, incloent el menyspreu per l’estat del benestar -“estat mainadera” en paraules de la dama de ferro- que aplanaria el camí, a partir de la caiguda del mur de Berlin i de la liquidació del sistema soviètic, al que avui anomenem globalització.

Però en els últims anys -degut a les causes abans indicades i també en part a la desaparició de la por a la revolució i a la conseqüent reducció de la capacitat de negociació amb els treballadors- l’ascensor social d’aquells temps sembla que ha deixat de funcionar com ho demostra el fet que el percentatge del PIB corresponent al treball ha caigut del 55% al 1975 al 51% al 2014 (La tendència a la baixa de les rendes del treball, FMI). Aquest fenomen s’ha donat en la majoria d’economies més grans, incloent la puixant Xina.

Per altra part, és evident que no tots els grups socials han sofert per igual l’última crisi i això ha estat degut a la diferent intensitat i nivell assolit per l’estat del benestar a cada país. Per exemple, a Espanya la crisi ha estat molt profunda i s’ha rabejat principalment en les persones amb un nivell de formació inferior i en els joves, però per contra, fins ara, l’enorme grup dels pensionistes ha mantingut, i fins i tot millorat, el seu nivell de vida.

Tot això ens porta a interessar-nos pel tercer i últim punt: el desencant pel futur. No us perdeu el meu proper post que tinc previst llançar d’aquí quinze dies!