L’actual pandèmia pel danyós coronavirus Covid-19 ha posat en evidència el desconcert i la flagrant manca de recursos dels polítics locals (entenguis nacionals) en aquest món globalitzat, al temps que ha fet aflorar la falta de confiança de la ciutadania en allò que concerneix a la (suposada?) habilitat d’aquells que haurien d’exercir com a líders per resoldre els problemes.
Davant d’una situació catastròfica, com la produïda pel coronavirus, els governs nacionals han optat per marcar paquet i fer veure que tenien a les seves mans les solucions internes per superar-la, sense adonar-se’n que aquestes no depenen, exclusivament d’ells, menystenint la necessària coordinació amb la resta de països de l’entorn.
Si d’alguna cosa hauria de servir aquesta crisi és perquè, tant la ciutadania en el seu conjunt com els governants, comprenguin que no n’hi ha prou amb preocupar-se pels problemes immediats (com són: atur, corrupció, sistemes de pensions, inseguretat ciutadana, entre molts d’altres), mentre es marginen els grans reptes als que s’enfronta la humanitat: adveniment de noves pandèmies, conseqüències del canvi climàtic, difusió de la intel·ligència artificial, efectes dels grans fluxos migratoris, ciber-delinqüència i límits ètics a les modificacions del genoma (humà o no), per citar-ne només uns quants.
En qualsevol cas, l’actual pandèmia ens mostra que l’estratègia de la pràctica majoria dels Estats prioritza el tancament de fronteres per a -defugint l’experiència d’altres països- esgrimir la bandera del nacionalisme.
En aquest context és pertinent formular-se la pregunta: On està la UE? Doncs ni hi és ni se l’espera. A més a més, els Estats la van menystenir, fins que es van donar compte que no podien materialitzar les seves pròpies decisions sense comptar amb la l’aquiescència de la UE pel que fa al tancament de fronteres, la flexibilització del dèficit i l’activació de la màquina d’imprimir bitllets del BCE, per no parlar de la imploració –en recurrent ritual d’invocació als països del nord- per mutualitzar el deute mitjançant l’emissió d’eurobons.
La raó principal de la lànguida actitud de la UE s’ha de buscar en la seva manca de competències en els àmbits sanitaris, laboral i d’ordre públic i , de la mateixa manera, en l’exigua dotació pressupostària, per part dels Estats membres, per encarar eventualitats com l’actual (recordem que s’està debatent un pressupost que arriba tan sols a l’1% del PIB comunitari).Poca gent negaria que la UE no passa, als darrers temps, pel seu millor moment. En bona mesura això s’explica per la desconfiança -després de la crisis financera de 2008- per part dels seus desenganyats ciutadans i dels dubtes sobre si el projecte comú que aquesta representa suposa, efectivament, el millor instrument per a garantir un adequat progrés econòmic i social. Des d’aquest punt de vista, és evident que la crisi del coronavirus no contribuirà a millorar aquestes percepcions i que, mentre la Unió segueix aclaparada davant la seva pròpia impotència, la Xina és capaç de projectar una potent imatge de cooperació internacional, a l’objecte d’auxiliar a d’altres països a reconduir l’epidèmia.
Però, perquè no se’m mal interpreti, de tot allò expressat fina ara no s’ha d’inferir que la UE no sigui imprescindible per ajudar a resoldre els problemes supranacionals -verdaders reptes globals- dels països del continent, doncs sense ella, tinguin per ben segur, que estaríem del tot desemparats al no comptar amb el suficient pes internacional per resoldre’ls. Per fer front en el futur amb més garanties d’èxit aquests reptes globals, com el que se’ns presenta en aquests moments amb el coronavirus, hauríem d’apostar per més UE. Això exigeix la cessió de més competències per part dels Estats membres (i més pressupost), a més a més d’encarrilar els debats i la solució als problemes plantejats en cada moment en una Unió de caire més democràtic i, en conseqüència, sotmesa al control directe de la seva ciutadania. En definitiva, aspirar a construir un club de ciutadanes i ciutadans, en comptes
