Trendsdencies

REPTES GLOBALS

Publicat el 18 de maig del 2017
“L´economia ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una desincronització: cap òrgan global pot exercir el control” Zygmunt Bauman.


La globalització ha provocat problemes globals que exigeixen, al seu torn, solucions globals, encara que aquesta no sembla que sigui l’actitud de la majoria de països que tendeixen a buscar solucions individuals (nacionals) que no ajudaran a resoldre’ls.

La globalització, la connectivitat i, en general, les noves tecnologies han produït que la majoria dels governs se sentint impotents per prendre les decisions que els seus inquiets ciutadans precisen -perquè el seu benestar i la seva seguretat els sigui garantit-   i veuen com el control se’ls escapa de les mans.

Per altra banda, quan es pregunta als ciutadans quines són les qüestions que més els preocupen, les seves respostes acostumen a limitar-se a aspectes locals i a obviar els grans problemes als que avui s’enfronta la humanitat.

Difícilment trobarem entre aquestes prioritats temes tan rellevants com el canvi climàtic, els perills –cada vegada més imminents- de la intel·ligència artificial o els límits ètics a les modificacions del genoma (humà o no), i se centren en temes més propers i immediats com la inseguretat ciutadana, l’atur, la corrupció o les pensions.

Aquest fenomen pot, fins i tot, considerar-se lògic  i no seria preocupant si no fos perquè els polítics nacionals –aclaparats per aquesta sensació de manca de control, per la seva impotència per resoldre problemes que s’escapen al seu àmbit local i per un sistema representatiu que limita la seva visió a mandats curts-, també es desentenen de les qüestions transcendentals a mig i llarg termini,  del que s’infereix la necessitat d’institucions més globals que tinguin força per prendre decisions executives i efectives sobre aquests temes.

Però l’actualitat ens mostra reiteradament que la tendència de molts països és, precisament, la contrària, adoptant polítiques populistes basades en el nacionalisme, el proteccionisme i la xenofòbia, pel que en aquests moments la possibilitat d’una governança mundial que afronti realitats cada cop més complexes sembla totalment utòpica.

El fet que les relacions entre les potències que realment compten (EEUU, Xina i Rússia) s’estiguin crispant i que Europa sigui cada cop menys influent, tampoc ajuda a facilitar la creació d’organismes de col·laboració supranacionals.

Inclús un Projecte al començament tan il·lusionant com la Unió Europa (UE) no està passant pel seu millor moment, per raó de la desconfiança dels seus ciutadans sobre si aquesta comunitat és realment el millor instrument per garantir-los un adequat progrés econòmic i social. Per a molts d’ells, la UE no suposo més democràcia i prosperitat sinó austeritat, excés de regulacions, imposicions i una estructura política massa opaca amb una important falta de legitimitat democràtica.

Però tot això no vol dir que la UE no sigui imprescindible per resoldre els problemes supranacionals dels europeus i la seva incardinació en un món global, és a dir, per afrontar els reptes globals que se’ns presenten. De fet, sense la UE els seus socis estarien completament desemparats davant les potències anteriorment esmentades.

Abandonar els excessos reguladors y assumir aquest lideratge estratègic d’una manera més democràtica permetria, al mateix temps, oferir un renovat i il·lusionant projecte pels seus ciutadans.

De fet les poques iniciatives que fins ara s’han desenvolupat a Europa per afrontar aquests reptes globals han partit precisament de la Unió Europea, entre les que són dignes d’esment  els esforços  per reduir significativament les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la lluita contra les pràctiques monopolistes a internet i contra l’evasió fiscal internacional de determinades multinacionals, les mesures del control del big data i de la privacitat a la xarxa, prevenció del blanqueig de capitals, etc. En el futur, la UE hauria d’involucrar-se, amb més força encara, en fixar les polítiques sobre el desenvolupament de la intel·ligència artificial i de la genètica, les migracions socials, climàtiques i polítiques, la lluita contra el cibercrim i el terrorisme, i en cercar una organització unificada de seguretat i defensa.

En fi, coincideixo amb Zygmunt Bauman que el perill consisteix que no estem desenvolupant institucions polítiques (amb capacitat per decidir quines coses s’haurien de fer i quines s’haurien d’evitar) a nivell global, mentre que el poder (com a capacitat de fer coses per part dels que l’exerceixen) es mou lliurement a través de les fronteres. Per aquest motiu, els ciutadans europeus, no podem permetre’ns liquidar la principal institució supranacional de què disposem.