La digitalització, internet i les xarxes socials generen un enorme volum d’informació (Big Data) que atorga un enorme poder als qui la controlen (empreses, governs…). La nostra actitud personal davant aquest fet afectarà la nostra privacitat, fins i tot de forma transgeneracional.
La digitalització de la majoria de continguts i la seva transmissió a través d’internet i de les xarxes socials, conjuntament amb la connectivitat que proporcionen els smartphones i els wearables, fa que es generin enormes quantitats de dades (Big Data) que un cop enviades al “núvol” (cloud) són tractades per veritables granges de potents ordinadors a fi d’obtenir informació dels usuaris, no solament grupal sinó també individual, per ser utilitzada amb finalitats comercials (o per a unes altres menys confessables) per part de governs, empreses i altres gestors de dades.
A més, amb Internet de les Coses (transmissió de dades entre màquines i altres objectes) el volum d’informació digitalitzada augmentarà exponencialment.
Es diu que el Big Data és el gran negoci del Segle XXI i està portant a una enorme concentració de poder per part dels que posseeixen el seu control que, a més, amb l’excusa d’oferir continguts gratuïts obtenen i reuneixen aquesta ingent quantitat d’informació sense cap cost .
Aquesta situació és conscientment acceptada per alguns usuaris, que podríem qualificar com “tecno-entusiastes”, que donen per bona la pèrdua de privacitat a canvi de tenir l’oportunitat de compartir continguts. Aquests són generalment joves pels quals el concepte d’inclusió social està estretament relacionat amb el seu compromís amb les xarxes socials, en les quals són coneguts i han desenvolupat el seu talent.
Però també existeix una part de la població preocupada per la pèrdua de privacitat i de control de les seves dades i més tenint en compte la dificultat (en alguns casos impossibilitat) d’aconseguir el seu esborrament. Són els “tecno-escèptics” que consideren que en acceptar les condicions d’ús de les companyies d’internet s’estan convertint en el producte (el seu producte). Yuval Noah ha dit recentment: “Quan una entitat externa t’entén millor que tu mateix, el lliure albir desapareix”.
D’altra banda els governs estan cada cop més àvids de controlar els moviments i pensaments dels seus ciutadans, als quals, d’alguna manera, consideren si no els seus enemics almenys els seus contraris. El Big Data, conjuntament amb el terrorisme, els ha proporcionat la gran excusa per resoldre el dilema entre privacitat i seguretat a favor d’aquesta darrera.
Les incursions de la NSA (Agència d’informació USA) robant a Gemalto totes les encriptacions de les targetes SIM dels seus clients o del FBI intentant coaccionar a Apple perquè desencriptés el telèfon del terrorista Farook (autor de l’atemptat de Sant Bernardino) són alguns dels episodis governamentals d’aquesta lluita entre privacitat i seguretat.
Però, serà factible en ple segle XXI mantenir-se desconnectat de la xarxa? Segons el meu parer serà gairebé impossible tenint en compte que la satisfacció de la major part de les nostres necessitats vitals (assistència sanitària, mitjans de pagament alternatius per la desaparició del diner en metàl·lic, comunicació amb les autoritats, domòtica, etc.) es gestionarà a través d’internet.
Per altra part, el fet que la gran quantitat d’informació reunida sobre cadascú de nosaltres sigui finalment interpretada i gestionada, no per persones o institucions humanes sinó directament, pels algoritmes creats per la intel·ligència artificial, poden arribar a suposar la presa de control de les nostres vides per part d’aquestes màquines.
En fi, cadascú ha de decidir a quina de les dues posicions mencionades s’apunta i tenir ben present que la decisió adoptada tindrà transcendència, fins i tot, “transgeneracional”. En qualsevol cas, igual que amb altres infeccions víriques, és crucial evitar determinats comportaments de risc.
