Trendsdencies

L’ESTAFA DE LES PENSIONS

Publicat el 16 de desembre del 2016
“Pensions: una altra estafa piramidal”. Dels diaris .

Per causes demogràfiques i econòmiques l’actual sistema de pensions de molts països europeus és insostenible, la qual cosa  posa en perill la denominada “solidaritat intergeneracional”. L’augment de cotitzadors per l’entrada d’immigrants qualificats pot ser una solució sempre que la tecnologia no destrueixi ocupació de forma massiva.

Seguint com en el post anterior amb l’exemple d´Espanya, el creixent dèficit del sistema de pensions durant els últims anys és deu a diversos factors com són el menor nombre de cotitzadors, amb bases de cotització més reduïdes a conseqüència de la crisi i un major nombre de jubilats amb pensions cada vegada més altes.

En definitiva, de no trobar-se solució, aquesta situació pot esdevenir una gran estafa a les persones que s’han passat tota la vida cotitzant per tenir una vellesa digna, sense que ningú en respongui. Caldria estudiar que se’n va fer d’aquelles contribucions recaptades al començament del sistema quan la jubilació estava establerta en 65 anys i l’esperança de vida en 59 anys.

Les solucions que es proposen són endarrerir l’edat de jubilació, reduir (s’utilitzen altres eufemismes) les pensions o intentar pagar-les amb càrrec als pressupostos de l’Estat, en definitiva amb els impostos d’aquells que treballen, que encara no s’han jubilat i que, possiblement, mai cobraran la totalitat de la pensió a causa de la fallida del sistema.

En qualsevol cas el grup, cada vegada més nombrós i políticament influent, dels majors d’edat difícilment permetrà amb els seus vots que s’adoptin mesures que els perjudiquin, fins i tot si amb això desfavoreixen als seus descendents, fet que faria anar en orris  l’esmentada “solidaritat inter- generacional”.

Ja s’ha començat a proposar pagar les pensions d’orfandat i viduïtat amb càrrec als pressupostos de l’Estat i en els últims anys s’estan abonant les pagues extres dels pensionistes amb càrrec al minvant fons de reserva (l’anomenada guardiola de les pensions), que al ritme actual s’esgotarà abans d’un any.

Tot això ens porta a la primera pregunta de l’anterior entrega: podem solucionar aquest problema amb l’entrada de milions d’immigrants, això sí, qualificats?

La resposta no és fàcil i abans de gosar efectuar-la és necessari analitzar altres aspectes prospectius i, especialment, com serà el treball en els propers anys.

Aquest tema  el tractaré més endavant, encara que, de moment, igual que ja vaig fer en algun capítol anterior em limitaré a reiterar que tenint en compte l’auge de la robotització, de la intel·ligència artificial i en general de les noves tecnologies ningú pot avui dia assegurar que hi haurà treball per a la majoria, pel que en el segle XXI una pèrdua de població  no hauria de ser, necessàriament, un contratemps.

El corol·lari és que, deixant apart raons humanitàries que considero prioritàries,  si no hi ha treball, perquè són les màquines les que  el realitzen, tampoc és probable que vinguin immigrants a treballar, per molt qualificats que estiguin.

Tornem-hi, qui pagarà les pensions… seran les màquines? Sigui aquesta o una altra la resposta, en qualsevol cas aquesta qüestió ens porta a obrir molts altres interrogants que no són objecte d’aquest capítol. Solament avançar que qualsevol solució mínimament satisfactòria s’haurà d’incardinar dins d’un model de societat completament diferent.