Trendsdencies

DESIGUALTATS II (2a part): EL DESENCANT VA PER BARRIS

Publicat el 4 de maig del 2017
Hi han moltes probabilitats que el món sigui (al 2050) més ric, més eficient i millor organitzat” (The Economist, “El món al 2050”).

 

En el meu anterior post sobre desigualtats socials  em va faltar espai per comentar l’últim dels tres aspectes més destacables en relació a la frase de Christine Lagarde, la directora gerent del Fons Monetari Internacional: el desencant de les classes mitjanes sobre el futur.

Les causes d’aquest desencant al meu parer estan íntimament relacionades amb l’origen de les desigualtats.

L’economista francès Thomas Piketty va desenvolupar en el seu llibre “El capitalisme en el Segle XXI” la teoria que la principal causa de l’augment de les desigualtats procedia de la pròpia essència del capitalisme. Dels seus estudis empírics (que posteriorment es va comprovar que tenien nombrosos errors) va deduir que en aquest sistema la taxa de creixement del capital és superior a la del creixement de l’economia, pel que la riquesa dels capitalistes augmenta més ràpidament que la de les classes treballadores.

Les seves tesis foren molt benvingudes per amplis sectors de l’esquerra i per les classes mitjanes americanes que varen poder tranquil·litzar-se culpant del seu declivi al sistema capitalista, exonerant-se de possibles errors propis.

Piketty va rectificar posteriorment dient que la major part de les desigualtats procedien de l’atur produït per la crisi. Tingui o no raó, s’ha de tenir en compte que, segons el propi FMI, les rendes del capital (beneficis, plusvàlues i interessos) han pujat del 45% al 49% del PIB entre 1975 i 2014.

Per altra banda, el premi Nobel d’Economia del 2015, Angus Deaton, va declarar que “la vida és ara millor que en qualsevol altre moment de la història”. Les seves opinions sobre aquest tema es basen en la denominada teoria de la suficiència: “no es tracta de comparar-se amb els més rics sinó que el més important és que tothom tingui el suficient per a viure”.

Amb independència d’aquestes teories, sembla que la majoria estem d’acord que, en els països avançats, en els últims anys han augmentat les desigualtats com a conseqüència de la globalització, de les noves tecnologies i de la reducció del nivell de vida de les classe mitjanes degut a l’última crisi.

Aquesta constatació és especialment dura quan per a moltes persones tenir un treball no és garantia d’abandonar la pobresa i quan els desafavorits arriben al convenciment que els seus fills viuran, per primera vegada en els últims segles, pitjor que ells i, a més a més, es pregunten si això és un accident o una propensió futura. Continuarà aquesta tendència amb els nostres néts?

Al mateix temps que les classes mitjanes es fan aquestes preguntes, s’observen importants canvis demogràfics (migracions, envelliment  de la població,…), tecnològics i morals que desconcerten i atemoreixen la població. És el que el sociòleg, filòsof i assagista polonès, d’origen jueu, Zygmunt Bauman (mort a primers d’aquest 2017) ha denominat com la “modernitat liquida”: els constants canvis fan que la gent hagi perdut els ancoratges tradicionals com un treball estable, un matrimoni permanent, unes bases ètiques i religioses profundes, etc. pel que troben a faltar referents solvents i atemporals en què confiar.

Segons l’opinió d’aquest pensador, la classe mitjana està atribolada al veure que avui ningú està lliure de ser  un desfet i recomana separar el treball de la supervivència mitjançant una renda bàsica digna, fet que implicaria un canvi absolut del nostre model de societat i de relacions socials.

Mentrestant aquesta tribulació porta a que la gent busqui solucions alternatives als partits que fins aleshores els havia representat i fins i tot al mateix sistema de representació, fet que ha donat lloc, en alguns dels països més rics, als anomenats populismes que tenen com a denominador comú el proteccionisme (America first, o Make Europe great again) i la xenofòbia (els culpables són els que venen de fora), posant en evidència que les creixents desigualtats econòmiques i d’oportunitat són difícils de compaginar amb un sistema realment democràtic.

Reduir les desigualtats no és una tasca senzilla i requereix, a més a més d’un creixement econòmic equilibrat, la creació de treball de qualitat i sostenible, el que ens porta altre cop a les mateixes solucions: FORMACIÓ I INNOVACIÓ, que són dues de les partides que més s’han vist reduïdes durant l’última crisi als països amb governants curts de gambals. També és necessària, encara que tingui un recorregut més limitat, una millor política fiscal redistributiva.

En fi, si volem que l’optimista conclusió  de l’obra “El món al 2050”, un compendi de totes les tendències que canviaran el planeta, escrit pels experts de “The Economist” l’any 2013, es faci realitat, haurem d’anar pensant en una forma millor i més justa d’organitzar-nos atès que sense rendes adequades es redueix o desapareix el consum; i la convivència i la democràcia es deterioren amb rapidesa.