Trendsdencies

DEMOCRÀCIA O TWITTER

Publicat el 8 de juny del 2017
“Tots sabem el que hem de fer. El que no sabem és com fer-ho i sortir reelegits”. Jean Claude Juncker. (President de la Comissió Europea).


En els països de tradició democràtica s’observen dubtes creixents de molts dels seus ciutadans sobre si aquest sistema polític constitueix la via òptima per solucionar els seus problemes. Les xarxes socials i l’emergència econòmica de països amb règims més o menys autoritaris no estan ajudant a reconduït aquesta visió negativa.

Acabada la segona guerra mundial, i en plena competència amb el sistema comunista de la URSS, la majoria de països avançats varen adoptar com sistema polític la democràcia representativa (liberal) i varen implantar polítiques socialdemòcrates orientades a la recerca d’un desenvolupament econòmic i social més equilibrat i a assolir allò que s’ha denominat com l’estat del benestar. El mercat constituïa la base del sistema, si bé es reconeixia que aquest havia d’estar en alguns aspectes controlat per evitar distorsions que perjudiquessin la seva  finalitat que era, precisament, el progrés social entès com una distribució més equitativa dels beneficis del creixement econòmic i una millora de les condicions de vida.

Aquest món d’ideals paradisíacs només afectava a unes poques nacions i es va construir en gran mesura a costa de negar els mateixos beneficis a la resta de la humanitat.

La caiguda el 1989 del mur de Berlin i la posterior implosió de la URSS va coincidir amb una nova etapa de creixement del denominat neoliberalisme, que considera que el mercat pot i ha d’autoregular-se, que l’intervencionisme de l’estat només produeix disfuncions i que el progrés més elevat s’aconsegueix donant la màxima llibertat als individus per prendre les seves decisions.

Aquesta visió del món va dur a:

  • La liberalització dels intercanvis comercials entre països (el que més endavant s’anomenaria com a globalització) fomentant-se la deslocalització de la producció a països amb costos de mà d’obra més reduïts, principalment a Xina i als coneguts com “els tigres d’Àsia”.
  • La màxima desregulació dels mercats financers, que va portar com a conseqüències la creació d’enormes bombolles especulatives degut a l’excés de liquiditat i als descontrolats moviments internacionals de capitals, així com a la col·locació massiva en el mercat de productes financer tòxics, degut a la cerca de rendibilitats impossibles.

Aquests excessos financers van dur les economies avançades a la gran crisi dels anys 2.008 al 2.014, essent els seus principals damnificats la classe treballadora i gran part de la classe mitjana, que es varen sentir durant aquest període abandonats pels sindicats, pels partits socialdemòcrates i pels seus governs, tots ells superats per la impossibilitat d’afrontar uns esdeveniments que estaven fora de les seves capacitats atès el seu caràcter global.

Un cop superat aquest període, les coses no han tornat a ser com abans i aquestes mateixes classes socials han vist amb estupor que, a més d’haver estat les més perjudicades per la crisi, tampoc participen dels avantatges de la subsegüent recuperació i que fins i tot la mítica societat del benestar corre perill d’esvair-se. Aquesta perplexitat és encara superior quan contemplen com, degut a les noves tecnologies el món transcorre a una velocitat extrema, impossible de seguir, i que no està clar quin serà el seu paper en una economia que, possiblement, ja no els necessitarà.

Les conseqüències de tot això són, pel que fa als fins ara països avançats, les següents:

  • Unes classes mitjanes atemorides i desconcertades que veuen que perilla assolir la terra promesa de l’estat del benestar i, fins i tot, el senzill i fins ara mai qüestionat fet que treballant es podia viure dignament. A més no es veuen representades per cap dels partits polítics tradicionals, ni molt menys pels sindicats, pel que se senten desprotegides.
  • Uns partits polítics i uns governs “zombis”, atribolats perquè no saben quines decisions prendre, atès que aquestes no depenen de les variables al seu abast i perquè els canvis que s’estan produint sobrepassen la seva capacitat de comprensió i de gestió. La majoria de les doloroses mesures d’ajust preses durant la crisi foren imposades per organismes poc democràtics com la Unió Europea, el FMI i el BCE.
  • Les continues insinuacions per part de determinats països, principalment asiàtics, que la democràcia no és el sistema que millor garanteix el creixement, perquè l’excés de llibertat i de controls aboquen a la inacció i perquè els mandats curts no afavoreixen la presa de decisions a llarg termini. Segons ells tot això explica el més gran creixement dels països que tenen implantats sistemes més autoritaris i, en conseqüència, amb lideratges més forts i sòlids.
  • Les xarxes socials que envien inputs permanentment però que no conviden a la reflexió ni a la discussió a l’àgora, amb tendència a la desinformació i a la concentració d’opinions entre grups de persones iguals i amb la mateixa manera de pensar, sense escoltar les opinions dels altres i fomentant la post veritat: els fets objectius influeixen en l’opinió publica en menor mesura que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals.
  • Aquestes tecnologies de la comunicació fomenten un nou tipus d’acció directa dels ciutadans (una espècie de “micro democràcia en sessió continua”, en paraules de J.M. Ganyet) degut a la seva influència en els líders i en la classe política, mitjançant la difusió ràpida i anònima de noticies i opinions (veraces o no), sense anàlisi ni esforç crític, a partir de frases curtes estil Twitter destinades als que ja estan predisposats a escoltar-les.

 

Tots els aspectes enunciats, i alguns altres com la partidocràcia, la corrupció, etc., produeixen dubtes a moltes persones, principalment entre els joves, sobre si la democràcia representativa continua essent el sistema que més els convé en els moments actuals, allò que s’ha denominat com “fatiga democràtica”. Aquest és el principal motiu pel que cada vegada són més els polítics que es presenten com antisistema.

La millor via per salvar la democràcia és que els votants recuperin la confiança (i la il·lusió) amb els partits i que uns líders polítics més creïbles i carismàtics i, en defecte d’aquests, la societat civil proposi solucions perquè el capitalismes intenti tornar a orientar-se cap el progrés social. Però,… ens permetran els voraços tigres d’Àsia, i el seus ja crescuts i satisfets cadells, intentar-ho sense que correm el risc de deixar d’ésser competitius i, en conseqüència, fora dels mercats?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *